Melmelada de mores

La Marina va ficar la clau al pany, la va girar dues vegades i va empènyer la porta descobrint les rajoles que fins aleshores havien estat amagades sota la pols. Va mirar al seu voltant i arrufà les celles. Quant de temps feia que ningú no entrava en aquella casa!  En tancar la porta, el cartell de la immobiliària colpejà suaument la fusta.

Va deixar un feix de propaganda que havia trobat a la bústia, la bufanda, els guants de llana i la bossa damunt d’un bufet, l’únic moble que havia sobreviscut la mort de l’àvia. Amb l’abric encara posat, es va fregar amb força la part superior dels braços mentre caminava cap al menjador. En entrar a l’habitació, l’absència de mobles va fer que el soroll dels seus passos augmentés. Es va aturar i va caminar a poc a poc. En realitat no hi havia ningú a qui pogués despertar, ni tampoc ningú a qui molestar, però era casa de l’àvia! Guiada per una petita línia de llum, es va dirigir cap a una de les dues finestres que ocupaven la paret frontal, va obrir els porticons de fusta i, instintivament, tancà els ulls per atenuar els intensos rajos de sol. Amb les parpelles encara mig tancades, va fregar amb el palmell de la mà el vidre a través del qual va aparèixer el vell roure del jardí. En veure l’arbre envoltat de fulles va sentir un pessigolleig als peus: hauria donat qualsevol cosa per tornar a tenir deu anys i sortir a jugar amb les fulles seques. Va tancar els ulls i va aparèixer davant seu la imatge dels seus germans corrents pel voltant del roure. A l’estiu sempre estava ple de fulles verdes que es convertien en boniques fulles grogues i ataronjades quan arribava la tardor, però a la Marina el que més li agradava era quan començava l’hivern i tot el voltant del tronc s’omplia de fulles seques, com les que ara tenia al seu davant. Era llavors quan ella i els seus germans passaven hores saltant i rodolant per sobre d’aquell mantell de color marró que cruixia sota els seus cossos menuts i juganers.

Amb un somriure encara als llavis va sortir de l’habitació i va entrar a la cuina. De nou, guiada per un petit fil de llum, va obrir els porticons de la porta que donava accés al jardí; la llum del sol va il·luminar les parets que havien estat plenes de prestatgeries. La Marina les va mirar i va recordar els pots de melmelada alineats sobre els vells prestatges de fusta. Llavors, l’àvia col·locava els recipients de vidre damunt d’una peça de roba blanca que acabava en unes puntes de ganxet que ella mateixa havia cosit i emmidonat. La Marina va recolzar el maluc i les mans a la pica, va tancar els ulls i aspirà profundament l’aroma d’aquella imatge.

Cada estiu l’àvia la duia a ella i als seus dos germans a buscar móres al camí que vorejava el riu; allà on la gent del poble anava a passejar els dies de festa. La Marina va recordar com l’àvia s’aturava a saludar totes les persones que trobava. Ella els deia: “comenceu a collir les m0res, nens”, però els seus néts sabien que només l’àvia era capaç de triar les més bones, així que esperaven pacientment al seu costat fins que acabava de preguntar a aquells homes i dones per les seves vides i d’explicar-los la seva. A la Marina, llavors, la sorprenia aquesta necessitat de la gent gran d’explicar-se coses banals: sempre havia pensat que era una estúpida forma de perdre el temps. Ara, als seus quaranta-cinc anys i amb la vida tan atrafegada que portava, envejava aquells passejos pel riu i les llargues converses que l’àvia mantenia amb els seus veïns.

El camí sortia de l’última casa del poble i vorejava el marge del riu fins que aquest s’estrenyia de tal manera que, si no hagués estat perquè l’àvia els ho tenia completament prohibit, els tres nens haurien passat d’una riba a l’altra d’un salt. Allà, a l’altra banda, era on ells creien que hi havia les millors mores, les més gruixudes i fosques, però l’àvia tenia una habilitat sorprenent per descobrir els racons on se n’amagaven unes altres encara més grans i madures. Ella les trobava i la Marina i els seus germans eren els encarregats d’agafar-les amb molta cura i deixar-les al cistell. “Heu d’agafar-les com si fossin vives, amb suavitat i sense estrènyer-les gens, com si fossin ocellets acabats de néixer”, repetia l’àvia cada cop que acostaven les mans a l’esbarzer ple de boletes dolces, com deia el seu germà petit. De tornada a casa, l’àvia els enviava a rentar-se les mans, els lligava un davantal al coll i a la cintura de cadascun i deixava les móres damunt la taula de la cuina perquè traguessin les cuetes que havien quedat en recollir-les i les netegessin a consciència abans de ficar-les en un recipient ple d’aigua. La Marina va recordar, amb certa vergonya, com ella hauria desitjat deixar aquesta feixuga tasca per als seus germans petits, que es divertien veient com les mans es tintaven de color morat, però llavors no hauria gaudit del gran moment, aquell en el que l’àvia els permetia abocar les mores netes i colades dins d’una cassola plena d’aigua on després ella afegia el sucre i el suc d’una llimona. En aquest tema era molt estricta: “qui no neteja la fruita”, deia, “després no l’aboca a l’aigua”.

Mentre l’aigua bullia, l’àvia no els permetia estar a prop dels fogons i els enviava a jugar sota el vell roure on, a diferència dels altres dies, el temps passava massa lent a l’espera que la melmelada quedés totalment cuita. Quan l’àvia els avisava, tots tres corrien a posar-se al seu voltant per veure com, amb una cullera, prenia una mica d’aquella pasta vermellosa, l’abocava en un plat i l’inclinava per comprovar si havia quallat. Els tres petits l’observaven en silenci dirigint la mirada de la cara de l’àvia al plat i del plat de nou a la cara de l’àvia i, si ella somreia, sabien que la melmelada estava acabada. Llavors, gairebé sense parpellejar, la Marina i els seus germans observaven fascinats com la dona abocava el contingut de l’olla en els recipients de vidre que un dia abans havia fet bullir i havia abrillantat amb un drap de cotó. Quan estaven plens fins a dalt de tot, l’àvia els tancava i els col·locava cap per avall fins que la melmelada es refredés. L’endemà, posar la tela de quadres al voltant de la tapa era una feina que només feien la Marina i la seva germana, que amb vuit i deu anys tenien ja l’habilitat per tallar les cintes que després enllaçaven al voltant de la roba. El seu germà, recolzat a la taula a la qual arribava només pujant a dalt d’una cadira, les mirava amb una mescla d’enveja i admiració. Després, l’àvia col·locava els pots alineats a sobre del drap blanc amb puntes de ganxet, vigilant que el sol que entrava per la finestra no caigués directament sobre el vidre.

La Marina es va tornar a fregar la part superior dels braços, va recórrer per darrer cop la cuina amb la mirada i va entrar de nou al menjador. Allà s’aturà un cop més a mirar el jardí abans de pujar les escales per visitar la resta de cambres. La buidor de les habitacions va fer que li semblessin molt més grans del que recordava. Entrar al dormitori  dels avis va fer que el record dels darrers dies de vida de l’àvia resultés més dolorós del que podia haver esperat; en canvi, entrar a l’habitació que havia estat el dormitori de la seva mare i que l’àvia va convertir en sala d’estar el mateix any que  l’avi es va jubilar, la va fer somriure. Allà, en aquell confortable i acollidor espai, l’home passava tardes senceres llegint i rellegint els mateixos llibres que l’havien acompanyat durant tota la seva vida. Quan va morir, l’àvia no va voler tocar res del que ella anomenava la saleta de l’avi i on va acabar passant dies sencers asseguda a la mateixa butaca on havia segut el seu marit. Allà, deia, sentia una tranquil·litat que no trobava a la resta d’habitacions de la casa.

En el moment que la Marina abandonava el petit lavabo que els avis havien fet construir al costat del dormitori, va sentir el timbre de la porta. Es va aturar i es va tapar la boca amb les dues mans. Va esperar a sentir de nou el timbre que va sonar de manera insistent durant una llarga estona, durant la qual va intentar sostenir la respiració notant que aquell so la travessava de cap a peus. Quan el timbre va deixar de sonar, va respirar profundament. Va deixar passar encara uns minuts, va baixar lentament les escales i es va acostar a la porta d’entrada. Allà va poder sentir el motor d’un cotxe que s’allunyava. Llavors, llançant un profund sospir, va tornar al menjador, va obrir les finestres de bat a bat i va deixar que l’aire fresc entrés a l’habitació. Es va treure les sabates i els mitjons, va córrer cap a la cuina i va sortir al jardí. El tacte de les fulles als peus li va fer pessigolles de la mateixa manera que recordava haver-les sentit quan era petita. Va tancar els ulls i va sentir les veus dels seus germans cridant i saltant al seu voltant. Es va acostar al tronc i el va abraçar amb força; llavors va ser la veu de l’àvia la que va sentir.

Quan encara jugava amb les fulles, el timbre de la porta va tornar a sonar. Aquest cop el so li va semblar més intens, fins i tot dolorós. Es va quedar quieta i va esperar que el so hagués acabat per entrar a la cuina. Va caminar lentament cap a l’entrada amb la respiració continguda, va escoltar darrere de la porta i va sentir com les veus de dues persones s’allunyaven. Va esperar encara uns minuts per assegurar-se que no hi havia ningú, va obrir la porta, va arrencar el rètol de la immobiliària i la va tornar a tancar. Va doblegar el cartell, el va guardar dins de la bossa i, amb l’esquena recolzada a la porta, va marcar el telèfon de la immobiliària. Ho havia decidit: No calia concertar més visites, la casa dels avis ja no estava en venda.