TAHUNA NUI

Quan era petita, l’estiu suposava tenir vacances escolars i passar més temps amb la família. Nosaltres no teníem un lloc fix d’estiueig, per la qual cosa anàvem a passar el dia a Sant Antoni de Calonge. Moltes persones d’Osona tenen un apartament en aquest poble; actualment, quan hi torno, sovint trobo gent coneguda. De vegades penso que potser també hi anaven de petits, però que no ens coneixíem perquè jo encara no vivia a la comarca. De tota manera, no era un lloc molt freqüentat, ja que llavors s’hi arribava agafant un desviament força amagat des de la carretera de Palamós. El dia que el meu pare va descobrir aquesta platja, va quedar meravellat i va decidir que hi portaria la família. Els primers anys, sortíem de Barcelona amb el banyador posat i en arribar ens ficàvem directament a l’aigua. Després, ens canviàvem dins del cotxe i suportàvem la molèstia de la sorra fins a arribar a casa. I érem ben feliços! En aquella època, era possible viatjar amb nens petits asseguts a la falda, la qual cosa permetia que tots set —els pares i les cinc germanes— poguéssim desplaçar-nos en un sol vehicle.

Anys més tard, els pares van decidir llogar un apartament durant quinze dies. Aquella quinzena, i les que van venir després, em vaig cremar amb el sol, em vaig ofegar saltant onades i vaig veure com aquestes s’emportaven el castell de sorra que havia fet amb la meva germana petita. També vaig caminar per la vora del mar, descalça, amb el cabàs de palla, les espardenyes de vetes a la mà i els cabells llargs fins a la cintura. Al vespre, llegia, tocava la guitarra o escrivia cartes al balcó. De fons, el so de les onades i una badia immensa il·luminada per infinitat de punts de llum reflectits a l’aigua.

Ens allotjàvem als apartaments Tahuna Nui, que significa “gran banc de sorra” en maori, una de les llengües oficials de Nova Zelanda, país d’origen dels propietaris. El nom fa referència a la llarga platja que s’estenia des de Torre Valentina fins a Palamós, sense cap espigó, similar a la platja Tahunanui de Nelson, Nova Zelanda. El bloc d’apartaments era petit i familiar, situat just davant la platja. Estava tan a prop del mar que quan el dinar estava llest, la mare col·locava una tovallola al balcó      per a indicar-nos que ja podíem pujar a parar taula; tan sols havíem de travessar el carrer. També fèiem sortides nocturnes per banyar-nos les nits de lluna plena. Només necessitàvem el banyador, una tovallola i una mica de valor per arribar fins a la zona il·luminada. Sempre he dit que banyar-se al mar a la nit és una experiència única, però que mai no ho faria lluny del reflex de la lluna. Algun matí, el pare ens despertava perquè veiéssim la sortida del sol des de la finestra; després, ell se n’anava a pescar amb la seva Zòdiac i no tornava fins al migdia. Nosaltres l’esperàvem prenent el sol, orgulloses de veure’l arribar ben cofoi amb la xarxa plena de peixos. Fregits, eren una autèntica delícia!

Amb el temps, vam començar a anar amb l’autobús perquè ja no hi cabíem al cotxe i perquè algunes ja anàvem amb la nostra parella. El meu pare, encantat amb tants homes a casa, els tractava com si fossin els seus fills. Més tard, amb les diferents feines i vacances de cadascú, vam deixar d’anar a l’apartament, just en el moment que van construir els espigons i la platja va deixar de ser la que coneixíem.

Quan els pares van morir, les cinc germanes vam tornar al Tahuna nui, que es manté igual. Malgrat que ara està envoltat d’edificis més grans, per nosaltres sempre serà aquell apartament petit i familiar davant del mar. Ens vam abraçar per acomiadar-nos dels pares i del lloc que va acollir part de la nostra infantesa i joventut, així com bona part de la vida dels pares, que van ser els que ho van fer possible.