un-solo-diaUn sol dia a l’any 

Amb les mans aferrades al coll de l’abric, la Berta caminava amb passes menudes i lleugeres amb la intenció de vèncer el fred que tenia i que es feia més evident encara amb la boirina que el baf de la seva pròpia respiració dibuixava davant dels seus ulls. Caminava amb el cap cot i només l’aixecava uns segons quan es creuava amb altres treballadors que li desitjaven que tingués un bon dia. Ella contestava amb un mecànic i ràpid “gràcies, igualment”, agraint que els seus companys de feina, alguns també amics, la saludessin. Qualsevol altre dia s’hauria entretingut a conversar amb ells, però aquell matí tenia pressa per arribar al seu lloc de treball; aquell era, un any més, un dia molt especial.Feia anys que treballava al Mercat Municipal de la ciutat i cada hivern es jurava a si mateixa que aquell seria l’últim que hauria de matinar i passar fred. Després arribava la primavera i amb el pas de l’estiu es trobava de nou immersa en una tardor que li recordava que ja no disposava de temps per buscar un altre lloc de treball. La Berta somniava amb una feina amb la qual deixar de matinar i passar fred, però, sobretot, s’imaginava una ocupació amb un horari que li permetés llevar-se amb les seves filles, esmorzar amb elles i portar-les a l’escola; però, un cop més, havia arribat l’hivern i ella continuava aixecant-se a les sis del matí per atendre una parada de peix de la qual ni tan sols n’era la propietària. A més a més, aquella tardor les coses s’havien complicat.

Per una banda, el negoci on treballava el seu marit s’havia anat fent miques fins a desaparèixer com ho estaven fent tantes altres botigues de la ciutat i, per una altra, les seves dues filles havien entrat en una edat en la qual la roba d’un any ja no servia per a l’altre i el material escolar ja no consistia només en una petita motxilla per portar la fruita de l’esmorzar; feia molt de temps que les carteres anaven plenes de llibres i de llibretes. Sense gairebé adonar-se’n, la situació familiar havia canviat de tal manera que la prioritat de la Berta ja no era buscar una nova feina, sinó protegir la que tenia al mercat com si fos un tresor. Però, hi havia un dia, tan sols un dia a l’any, durant el qual la Berta recuperava la il·lusió de disposar dels diners necessaris per deixar la parada del mercat i tenir temps per buscar una nova ocupació i, aquest dia, havia arribat de nou.

Va continuar caminant sortejant els carretons i esquivant les caixes que s’acumulaven a banda i banda del carrer. Quan va veure les de fruita, va respirar profundament i va aconseguir captar l’olor que l’envoltava. Va buscar al seu voltant i va trobar una caixa de pomes vermelles. Com ho feia sempre, va somriure fascinada en veure la manera de col·locar la fruita que tenien alguns proveïdors. Cada cop que es topava amb una caixa com aquella, reprimia la temptació de passar suaument la mà per sobre d’aquelles corbes de color vermell, brillants i perfectament alineades les unes al costat de les altres. Sabia que ho podia fer, és clar, però li superava el pudor de tocar el que per a ella era una veritable obra d’art.

Va entrar al mercat i va caminar, tot saludant a un costat i a l’altre del passadís, fins a arribar al corredor central que l’havia de conduir al punt neuràlgic del recinte; allà, al voltant d’un espai circular coronat per la part més alta de l’edifici, hi havia les parades de peix. Havia arribat al seu lloc de treball.

La Berta va intercanviar salutacions amb els seus companys i va entrar a la seva parada, es va canviar les botes per unes de cautxú i es va lligar al coll i a la cintura un davantal de plàstic gruixut. Després es va enfundar les mans amb uns guants de làtex i, amb un sospir, va començar a escampar el gel picat al llarg del taulell. Malgrat el fred, la Berta movia les mans amb rapidesa mirant de tant en tant el rellotge; sabia que el propietari de la parada apareixeria en qualsevol moment amb el peix fresc i no tenia ganes de rebre una esbroncada precisament aquell dia.

Quan va tenir el peix a la parada, el va distribuir al llarg de l’aparador i va clavar, a sobre del gel, els cartells amb el preu. Després va obrir el llum fluorescent i va constatar, un dia més, com aquells cossos inerts es transformaven en vistosos peixos que recobraven part de la vida arrabassada oferint una col·lecció de colors ataronjats, grisos, verds i blavosos. Aquest era, per la Berta, el millor moment del matí.

Va col·locar el marisc a la part dreta del taulell i va distribuir uns recipients de vidre plens de branquetes de julivert per donar una mica més de color i frescor a la parada. La va mirar, es fregà les mans i amb un gest de satisfacció es va col·locar un davantal nou per atendre els clients.

Tot estava a punt, per tant només calia fer una cosa: amb un crit i picant de mans va sol·licitar l’atenció dels seus companys. Quan tots la van mirar, va assenyalar amb un dit la ràdio. En veure que tots assentien amb el cap i amb un somriure, va engegar l’interruptor i va apujar el volum. De moment, només se sentien els comentaris dels periodistes; encara faltaven dues hores per començar a sentir la cantarella dels alumnes del Col·legi de Sant Ildefons.

—Aquest any ens ha de tocar—va murmurar, mentre reproduïa al seu cap el número amb el qual cada any jugaven tots els treballadors del mercat. Molts d’ells ho feien amb un dècim; uns altres, els més desconfiats, havien adquirit tan sols participacions de deu euros, però ella sempre comprava dos dècims sencers; havia d’assegurar-se que, si li tocava, tindria suficients diners per abandonar d’una vegada per totes aquella maleïda parada.

Durant el matí s’havia acostat infinitat de vegades a la ràdio i decebuda havia continuat treballant després de comprovar que el canvi en el to de la veu dels nois s’havia produït per la sortida de premis menors. Va escoltar amb enveja que el segon premi s’havia venut íntegrament a Alacant i que el tercer havia estat repartit per diferents ciutats espanyoles. Ni tan sols va prestar atenció en saber quines; ella només jugava un número i, de moment, no havia estat premiat.

La sortida del primer premi s’estava demorant de tal manera que havia provocat una gran expectació en els mitjans de comunicació que llançaven tota mena de conjectures sobre els futurs milionaris i les poques boles que quedaven al bombo. La Berta havia començat a recollir la parada i escoltava les paraules dels comentaristes amb un ampli somriure als llavis. No era el primer cop que passava. Que el primer premi s’endarrerís donava més emoció al sorteig i, per a ella, suposava mantenir la il·lusió més temps i saber que encara tenia possibilitats d’aconseguir-lo. Llavors va sortir.

No  havia parat esment quan la nena cantava el número fins que el nen que l’acompanyava va cridar els quatre milions d’euros; llavors es va adonar que estaven cantant el primer premi.

— Ja ha sortit! —va cridar, deixant el peix que duia a les mans a sobre del gel.

Es va treure els guants i es va apropar al reproductor de ràdio. Va apujar el volum i, amb els ulls tancats, va demanar silenci als treballadors que havien acudit a la parada. Va esperar a escoltar el número premiat sense aconseguir-ho fins que la presidenta de la mesa el va repetir davant del micròfon. Encara amb els ulls tancats, la Berta va notar com el ritme del seu cor s’accelerava. En dècimes de segon va visualitzar com serien els esmorzars amb les seves filles i les preses per arribar puntuals a l’escola. També va poder veure les passejades que tenia previst fer per anar a buscar una nova feina després de deixar les nenes al col·legi; potser, fins i tot, abans podria prendre un cafè amb aquell grup de pares i mares que ho feien cada dia a la cafeteria del costat de l’escola. En un darrer segon, va visualitzar les vacances que sempre havia volgut fer amb el seu marit i les seves filles.

Quan va notar que el cor alentia una mica el ritme frenètic que l’havia acompanyat en els darrers segons, va obrir els ulls, va tancar la ràdio, va demanar pas a les persones que encara s’amuntegaven al seu darrere i va anar cap al taulell.

—Ni un sol número!—va exclamar— Ni tan sols un número! Quina merda!

—I què esperaves?—. Va sentir que deia una de les dones abans de sortir de la parada. La Berta la va mirar, però no va dir res.

La dona  es va dirigir cap a la seva parada i, com ho van fer la resta de treballadors, va continuar recollint el peix que havia quedat sense vendre. La Berta va observar els seus companys i va comprovar que alguns tenien el semblant seriós, però que la majoria conversaven sense aparentar estar gaire contrariats amb la notícia.

— Seré estúpida! —Va murmurar col·locant-se de nou els guants de làtex—. Cada any el mateix, soc una idiota, és evident que no ens tocarà mai—va dir agafant el peix que havia deixat damunt del gel. El va col·locar dins d’una caixa de plàstic que, de mala gana, va acabar d’omplir. Quan la va tenir plena, la va apilar damunt de les altres caixes provocant un fort soroll. Ni tan sols va mirar la reacció de les persones que en aquell moment encara passaven per davant de la parada. No tenia ganes de compartir amb ningú el mal humor ni tampoc la ràbia que sentia a dins del seu cos.

Va mirar l’aparador que encara estava ple de peix i, amb un bufit, es va arromangar les mànigues i va continuar omplint les caixes. Quan va veure venir el propietari, ni tan sols va somriure.

—Ha sobrat molt de peix—va comentar l’home carregant les caixes en un carretó.

—Avui la gent s’ha quedat a casa—. Va contestar ella amb brusquedat.

—Ja ho veig— va dir l’home arrufant les celles en descobrir el mal humor de la Berta—. Tranquil·la, no passa res, segurament es vendrà tot demà— va afegir traient el carretó de la parada.

—Suposo—va respondre ella eixugant-se dissimuladament les llàgrimes que obstinades s’escapaven dels seus ulls.